Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber qué hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.
Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus dudas y mal humor.
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles sólo cuando los necesitas.
Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.
Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
no creer en Dios y hacer tu destino,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin alegrarte,
olvidar sus ojos, su risa, todo
porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.
Queda prohibido no crear tu historia,
dejar de dar las gracias por tu vida,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da,
también te lo quita.
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual.
Pablo Neruda
O jo sóc inútil o com una cèlebre persona va dir en un programa d'estiu ( és a dir, jo) els ordinadors i d'altres aparells electrodomèstics s'han tornat en la meva contra.
La cosa va anar més o menys així,
dijous, 29
estava jo conectada a internet i per no faltar al costum l'ordinador se'm va penjar com 3 o 4 vegades, així que vaig prendre una decisió ferma: haig de formatejar l'ordinador.
divendes, 30
Em llevo i agafo un CD , vaig a gravar tot allò susceptible de passar a la posteritat i que en la seva gran part es troba emmagatzemat en aquell calaix de sastre (que també calais desastre, quin gran gag!) que acostuma a tenir tothom i anomenem simple i llanament "mis documentos".
Un cop fet tot el procés que em va fer perdre tot el matí vaig formatejar l'ordinador.
diumenge, 02
A veure qui és el llest que reinstala els programes: el sr José Villaverde (és a dir, el meu pare). El bon home m'explica com haig de posar el sempre "meravellós" Windows XP i ho faig.
Sorpresa!! El CD- document històric no es pot obrir: treballs de la universitat, projecte de ràdio, músiques, etc, etc, etc. Inutilitzats pels segles dels segles, amén.
He perdut el compte de les vegades que he arriabt a formatejar el meu ordinador aquest cap de setmana i a intentar recuperar alguna cosa d'aquell CD que de fet no contenía cap doument necessari per la supervivència de la humanitat però cony! Jo el encessitava.
Per fi avui, un home amb molta paciència (el meu pare altre cop) s'ha assegut davant el meu ordinador després de no sé quantes hores treballant i ha aconseguit instalar el sempre prehistòric però apanyadet Windows 98 que m'ha permès recuperar tots els documents del meu CD, però hem arriabt a una conclusió clara: el meu ordinador, tècnicament està fet una emrda, s'ha penajt altres mil vegades i es veu que és com un cotxe, té un ventilador uqe actualment ha decidit deixar de funcionar.
Conclusió: he perdut tot el cap de setmana (o millor dit, del mega-pont que he tingut) intentant arrglar un ordinador que demanava a crits una visita al informàtic. A la merda la tecnologia i el Sr Bill Gates!!